INTRODUCCIÓ

Les tropes nacionals i rebels van arribar al Baix Llobregat a partir del dilluns 23 de gener de 1939, amb la retirada de les darreres tropes republicanes del Baix Llobregat Nord. Els successos es van precipitar ràpidament i entre els dies 26 i 27 de gener, tota la comarca ja estava en mans dels franquistes. L’atípic traspàs de poders a l’ajuntament de Sant Just Desvern, l’1 de febrer d’aquell any –una setmana després de l’ocupació del poble– enceta una època per a tota la comarca que no es clouria totalment fins l’arribada de les eleccions municipals de l’any 1979.
La fi de la Guerra, però, no va portar l’arribada de la pau al país. El nomenament de les comissions gestores als municipis de la comarca va coincidir amb la marxa cap a l’exili de les persones més compromeses amb les idees esquerranes. Per als qui es van quedar res no va tornar a ser com abans. Havia arribat l’hora de la repressió al Baix Llobregat, la qual va seguir, si fa no fa, la tònica general catalana: major índex repressiu als pobles petits i a les zones on hi havia conflictes per la propietat de la terra –especialment a conseqüència de la qüestió rabassaire– i índexs molt menors a les ciutats i a les zones industrials, on la possibilitat d’anonimat era més gran.

Segons dades de l’historiador Josep Maria Solé Sabaté, els afusellats a la comarca –sumat també L’Hospitalet de Llobregat– per la repressió franquista van ser, en total, 159 persones; una repressió física que es va acarnissar sobretot en el món rural. Un 40% eren pagesos o jornalers del camp. D’altra banda, un fet indicatiu del pes que ja tenia al Baix Llobregat la immigració dels anys 1920-1930 es constata també en els represaliats. 
No obstant això, l’eliminació física de l’adversari polític va ser la forma més punyent que va adoptar la repressió franquista, però no pas l’única. Com a tot arreu, els pobles del Baix Llobregat van patir múltiples formes de repressió i control social. De fet, molts baixllobregatins van anar a parar a la presó o van ser jutjats per tribunals militars. D’altra banda, les depuracions professionals van produir-se amb resultats molt diversos i la desaparició de les entitats progressistes o catalanistes va ser quelcom inapel·lable. 

Entre aquestes conseqüències immediates de la fi de la Guerra no es pot oblidar el forçat exili d’aquells que van haver de prendre aquesta determinació per a escapar de la segura repressió. Després de passar a França i viure l’experiència dels camps de concentració francesos, alguns van poder passar a Amèrica, però molts altres van veure’s obligats a entrar en la dinàmica de la Segona Guerra Mundial. I d’aquests, un nombre significatiu va anar a parar a camps de concentració alemanys, com el de Mathausen, on van morir 24 baixllobregatins.

Posteriorment, l’obertura econòmica del règim produïda a partir del pla d’estabilització de 1959 va tenir notables conseqüències. Amb molta rapidesa es van produir massius moviments de població, en especial des de les regions agràries d’Espanya fins a les zones metropolitanes de les ciutats de Madrid o Barcelona. L’arribada de la immigració, però, es va produir en els pitjors condicions possibles. Des del punt de vista material, incorporant-se al món laboral sense qualificació i amb un accés a l’habitatge molt complicat. Des del punt de vista cultural, sense la possibilitat de conèixer la cultura autòctona catalana, els referents dels quals eren negats per la repressió o el bandejament oficials.

L’allau de nouvinguts, d’altra banda, es va produir amb la passivitat del règim que observava, sense la planificació oportuna, com quan es creaven nous barris sense les condicions mínimes d’habitabilitat: manca d’escoles, pavimentació de carrers, dèficit sanitari, nul accés a la cultura, manca de xarxes de clavegueram, divisió social...

Amb tot aquest context, la dècada dels anys seixanta es convertirà en un moment de total ebullició a la comarca. Les noves característiques sòcio-econòmiques del Baix Llobregat –abocada al creixement industrial i de serveis– unida amb els enormes dèficits va conduir a una gran resposta social. Així va poder néixer un nou concepte-identitat a molts municipis: el de la lluita democràtica per la millora de les condicions de treball, per les llibertats polítiques i per la millora dels entorns urbans locals.

La comarca del Baix Llobregat, la del Barcelonès, juntament amb els dels dos Vallès, a partir dels inicis dels anys 1962, va veure néixer un nou moviment obrer. Concretament, al Baix Llobregat, el conflicte de la fàbrica Siemens de Cornellà (1962) simbolitza l’entrada a aquesta nova etapa de la classe obrera comarcal. Pocs anys més tard, a l’església de Sant Miquel d’aquest mateix municipi, es va produir una destacada reunió preparatòria de nou sindicat Comissions Obreres, l’any 1964.

Posteriorment, les eleccions sindicals del l’any 1966 van possibilitar l’accés a càrrecs oficials de candidats d’aquest sindicat, a moltes empreses de la comarca; cosa que provocà la seva declaració d’il·legalitat per part de Tribunal d’Ordre Públic i la primera detenció de militants, el 1967. La repressió, però, no va fer silenciar la força de la contestació obrera, en els anys posterior, cosa que es demostra en vaga de la fàbrica Roca-Radiadores, a Gavà i Viladecans, el 1971, o a les dues vagues que es van produir al Prat de Llobregat, a la fàbrica de la Paperera i de la Seda, el 1973. En paral·lel, la capacitat organitzativa de Comissions Obreres va augmentar a partir de 1974 per la incorporació del nucli de Bandera Roja al PSUC. 

No s’ha d’oblidar, al mateix temps, el moviment cívicocultural que va acompanyar el procés de contestació al règim. L’evolució de l’associacionisme comarcal va ser clau a les nostres poblacions per a articular els nous sectors joves que no tenien cap vinculació amb el règim, o que hi eren decididament contraris i que defensaven valors a través dels concerts de la nova Cançó, els cineclubs amb les seves sessions de cinefòrums o l’assistència a conferències de destacats intel·lectuals crítics. En molts casos es va produir una identificació entre la joventut treballadora i la protesta social i política que es pogué veure en la contestació del moviment veïnal o el naixement d’una nova visió comarcalista. 

La mort del general Franco, el 20 de novembre de 1975, no va significar encara la fi automàtica del franquisme. L’etapa que va des d’aquest moment fins a les eleccions d’abril de 1979 es va significar a la comarca per multitud d’esdeveniments i el desvetllament de les il·lusions per l’arribada dels aires democràtics. La incertesa política i els desequilibris territorials i econòmics eren encara grans però el futur de la comarca estava a punt de passar a mans dels habitants del Baix Llobregat. Un futur que no era explicable sense els 40 anys de franquisme viscuts i patits. 

De la Introducció de Carles Santacana i Torres a l’estudi col·lectiu El franquisme al Baix Llobregat. Centre d’Estudis del Baix Llobregat i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.